|
La
imatge passa ràpid. Mires per la finestra i les tonalitats
del paisatge estan
farcides dels colors de fa una estona. En pocs segons, allò
que miraves estarà
lluny. A la fi, lexterior és canviant, fugaç,
és alié i massa volàtil.
Dins el tren, el temps és més pausat. La gent
que tenvolta espera impacient arribar
al seu destí. Miren ansioses cap a fora, lligen llibres
i revistes, miren desolades
els seus rellotges, que no avancen, i cerquen mirades des
dels seus seients.
Mires a eixa gent. Semblen estranyes i desvergonyides. Laborriment
fa que miren
tothom sense cautela, sense prudència i sense adonar-sen.
Tu també els mires deixa
manera. El tren fa camí, les seues formes dibuixen
lexterior que canvia, que no
satura, que no fa més que barrejar colors.
Dins, el moviment no hi és. Dins, res es mou, tot flota
en lambient, com les olors,
com les tremolors a les cames, com les mirades. Les mirades,
que volen de rostre a
rostre, que miren sense interés, que cerquen sense
adonar-sen.
De sobte el tren satura. La propera estació ja
ha arribat. I a lnterior del tren
tot esdevé trànsit. Tots salcen, sarreglen
els pantalons, agafen les maletes i ja
no miren els altres, els qui encara seuen, com tu.
Tu mires per la finestra i veus com sha aturat lexterior.
No mous les pupil·les
perquè aquestes shan fixat en un punt neutre,
que no avança. Ahí fora, la muntanya
no es remena amb la pintura de les façanes dels edificis.
Fora, el temps és lent,
com tu, que encara no thas alçat del seient.
Mires els qui shan alçat; ara
aquestos estressen el paisatge extern amb el seu caminar atrafegat
i nerviós. Fan
que mute lexterior. I tu deixes de mirar per la finestra.
Dins, al tren, els qui encara semblen viatgers, miren els
ulls dels altres viatgers
i les manetes del rellotge, encara lentes i rovellades. Les
mirades van creuant-se,
amb vergonya, amb desidia i amb cautela.
Potser shan adonat que hi ha cops que, encara que ens
encabotem a fer gran allò
desconegut, el que ens espera fora, després, quan baixem
del tren, no ens omplirà
com imaginem.
El tren continua el viatge. Potser ja queda poc per arribar
a casa, o per fugir-sen
della. El temps passa, com sempre, com allà fora,
com a linterior. Les olors del
vagó ja no ens semblen dolentes perquè el nostre
olfacte sha acostumat i no les
diferència. Centres la mirada en una de totes eixes
persones de linterior, sense
voler i, li fas un somriure.
El somriure set torna i alguna coseta silumina
en mitg del teu cor. És fugaç,
potser circumstancial, però silumina. Tal vegada
no cal més.
Deixes els ulls perduts, ja no mires res, perquè no
et cal, perque no cerques res
més, ni dins, ni fora. La ment comença a viatjar
i el ritme del seu moviment, es
confón amb la velocitat del tren de les mirades.
Eixa persona, la de la mirada, la del somriure espontani i
tornat, ha decidit
canviar de seient. Seu al teu costat i et mira ara sí,
de veritat. Et pregunta i la
veu li tremola, perquè no sap quí ets. Creua
dues voltes les cames, perquè encara no
ha anat al bany. Et mira amb vergonya, perquè abans
et mirava sense adonar-sen. Et
diu:
-Mha semblat que em feies un somriure? No tho
creuras però, saps que? Mhas
alegrat el viatge. Pensava que aquestes coses no passaven,
que eren absurditats de
guionistes però, saps què? Supose que no em
creuràs però, saps què? No vull baixar
del tren. Mentre tu estigues ací, saps què?
No, no baixaré.
Tu mires eixa persona als ulls ara sí, de veritat:
-Baixava en la propera però, saps què? No vull
torbar la serenor
|