La imatge passa ràpid. Mires per la finestra i les tonalitats del paisatge estan
farcides dels colors de fa una estona. En pocs segons, allò que miraves estarà
lluny. A la fi, l’exterior és canviant, fugaç, és alié i massa volàtil.

Dins el tren, el temps és més pausat. La gent que t’envolta espera impacient arribar
al seu destí. Miren ansioses cap a fora, lligen llibres i revistes, miren desolades
els seus rellotges, que no avancen, i cerquen mirades des dels seus seients.

Mires a eixa gent. Semblen estranyes i desvergonyides. L’aborriment fa que miren
tothom sense cautela, sense prudència i sense adonar-se’n. Tu també els mires d’eixa
manera. El tren fa camí, les seues formes dibuixen l’exterior que canvia, que no
s’atura, que no fa més que barrejar colors.

Dins, el moviment no hi és. Dins, res es mou, tot flota en l’ambient, com les olors,
com les tremolors a les cames, com les mirades. Les mirades, que volen de rostre a
rostre, que miren sense interés, que cerquen sense adonar-se’n.

De sobte el tren s’atura. La propera estació ja ha arribat. I a l’nterior del tren
tot esdevé trànsit. Tots s’alcen, s’arreglen els pantalons, agafen les maletes i ja
no miren els altres, els qui encara seuen, com tu.

Tu mires per la finestra i veus com s’ha aturat l’exterior. No mous les pupil·les
perquè aquestes s’han fixat en un punt neutre, que no avança. Ahí fora, la muntanya
no es remena amb la pintura de les façanes dels edificis. Fora, el temps és lent,
com tu, que encara no t’has alçat del seient. Mires els qui s’han alçat; ara
aquestos estressen el paisatge extern amb el seu caminar atrafegat i nerviós. Fan
que mute l’exterior. I tu deixes de mirar per la finestra.

Dins, al tren, els qui encara semblen viatgers, miren els ulls dels altres viatgers
i les manetes del rellotge, encara lentes i rovellades. Les mirades van creuant-se,
amb vergonya, amb desidia i amb cautela.

Potser s’han adonat que hi ha cops que, encara que ens encabotem a fer gran allò
desconegut, el que ens espera fora, després, quan baixem del tren, no ens omplirà
com imaginem.

El tren continua el viatge. Potser ja queda poc per arribar a casa, o per fugir-se’n
d’ella. El temps passa, com sempre, com allà fora, com a l’interior. Les olors del
vagó ja no ens semblen dolentes perquè el nostre olfacte s’ha acostumat i no les
diferència. Centres la mirada en una de totes eixes persones de l’interior, sense
voler i, li fas un somriure.

El somriure se’t torna i alguna coseta s’ilumina en mitg del teu cor. És fugaç,
potser circumstancial, però s’ilumina. Tal vegada no cal més.

Deixes els ulls perduts, ja no mires res, perquè no et cal, perque no cerques res
més, ni dins, ni fora. La ment comença a viatjar i el ritme del seu moviment, es
confón amb la velocitat del tren de les mirades.

Eixa persona, la de la mirada, la del somriure espontani i tornat, ha decidit
canviar de seient. Seu al teu costat i et mira –ara sí, de veritat. Et pregunta i la
veu li tremola, perquè no sap quí ets. Creua dues voltes les cames, perquè encara no
ha anat al bany. Et mira amb vergonya, perquè abans et mirava sense adonar-se’n. Et
diu:

-M’ha semblat que em feies un somriure? No t’ho creuras però, saps que? M’has
alegrat el viatge. Pensava que aquestes coses no passaven, que eren absurditats de
guionistes però, saps què? Supose que no em creuràs però, saps què? No vull baixar
del tren. Mentre tu estigues ací, saps què? No, no baixaré.

Tu mires eixa persona als ulls –ara sí, de veritat:
-Baixava en la propera però, saps què? No vull torbar la serenor…